RELATS DE CAP DE CREUS

TORTUGA?

Caminant pel Cap de Creus em vaig sorprendre a mi mateixa robant.
El mar colpejava amb força les roques, intentant amb totes les seves forces abraçar-les , emplenar-les, estimar-les, però acabava explotant en milers de diminutes gotes que feien que el vent, ràpid i furiós, pesés més i fos més salat .Els meus cabells volaven d'un costat a l'altre ballant amb la tramuntana marina d'aquell matí. Una increïble pau va omplir-me. Vaig tancar els ulls i vaig inspirar.Oh. El primer que vaig robar va ser una olor.

El Sol banyava la nostra pell, acariciant-la i escalfant-la una miqueta, i ho feia tot més lluminós, més lúcid, tornant els blau del cel més blaus i els verds dels arbres més verds. L'entorn  era com una orquestra en perfecte harmonia, les fulles ballaven amb la música d'uns ocellets petits i veloços i la llarga i prima gespa ens acariciava els turmells. al bosc, ens acompanyava aquest silenci ple de sons, aquesta cançó que mai sentiries a la ciutat. Aquest silenci que t'envaeix i et fa sentir viu, lliure, sa, humà. Aquest cop vaig robar un silenci.

El cel comença a tocar-se de colors càlids, liles i taronges lluitaven per trobar el seu lloc, barrejant-se amb un parell de núvols tímids que es desplaçaven a poc a poc. A la platja, la sorra era freda i s'enfilava pels meus peus, refrescant-los mentre, uns metres més enllà, l'aigua arribava tranquil·la, en intervals constants. El temps s'havia parat. Les coses blanques, en fort contrast amb verds dels arbres i els marrons de les roques, romanien quietes, observant, com nosaltres, el paisatge de Port de la Selva. Oh, sí. L'últim que vaig robar va ser una imatge.

No si us plau. No feu tornar el que he robat. Ara ja forma part de mi, del que sóc i sento. No, no m'ho feu tornar.

Andrei Hortul

Abril Hortós

Eva Mendez

Aurea Muñoz

   Cristina Martin