A molts de vosaltres us deuen haver explicat la
llegenda de Sant Jordi, on un cavaller salva
la fràgil princesa i el seu poble de les urpes d’un drac pudent.
Amb la sang que va sortir del drac, després que el cavaller matés la ferotge bèstia, va néixer un roser d’on el
cavaller va tallar una rosa per regalar-li a la bonica princesa.
Però i si et dic que la història pot canviar? Qui ho diu que els finals no es poden canviar? On està
escrit?
Tota la nostra infància hem viscut sotmesos
sobre una llegenda que tracta de menysprear totes les “princeses dèbils”?
No totes les princeses volen ser salvades,
algunes no necessiten ser-ho. Volem ser independents sense la necessitat de
dependre de ningú.
Potser el que vinc a dir-vos, a alguns no us
semblarà gaire ètic, però no trobo per
què no ho puc dir. Som dones, algunes es masturben, altres es posen calentes
donada la situació, i potser ens agrada provocar si ens ve de gust. També ens
tirem pets, rots.. I no per això deixem de ser menys femenines. Quin és el
problema? Que ara mateix molts deuen pensar que som unes “porques”, unes putes,
unes dones fàcils… i molts altres atributs no gaire agradables pel col·lectiu
de la dona.
Ara us llenço una pregunta: si fos un noi i
estigués dient el mateix, pensaríeu el mateix? ja us ho dic jo. No.
Per tant potser és el moment de replantejar-nos
aquest masclisme ocult que tenim tots, perquè moltes dones són les primeres de
reconèixer que també a vegades podem ser una mica masclistes.
“Y ojalá que a esta misma hora, que bien pudiera ser la del alba, alguien pueda seguir hablando -aquí y allí o en otra parte cualquiera- acerca del nacimiento de la idea de libertad.” María Zambrano
Nàdia Garcia Landeira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada